Mira tu per on, que a principis del nou segle, quan allò del 11S primer i els 11M i 7J poc després, tothom pensàvem que la situació internacional més dolenta vindria de la mà d’una tercera guerra mundial. Després, al llarg d’esta última dècada, eixa idea ha anat derivant en que més prompte arribaria per una catàstrofe d’índole climàtica, i veges tu que, al final, tot s’ha apropat més a una realitat treta de la més pura ciència ficció.

De fet, fa sols quatre mesos encara pensàvem que açò sols serien “coses de xinesos”, i de repent, tot i que “amb previ avís” en este cas, l’hecatombe ha arribat amb el mateix efecte que la sola d'una Dr. Martens damunt d'una filera de formigues que van fent camí a la seua marxeta.

I és ara, en mig d’esta situació surrealista en la que el fet de portar un salconduit per eixir de casa (ja siga un gos, un justificant d’empresa o un tiquet de compra) marca la diferència entre poder ser multats o no, quan ens adonem del vertader valor de nimietats que fins ara creiem tan trivials… entre elles, poder caminar pel carrer o la muntanya, practicar esport a l’aire lliure, pendre’s una birreta amb els amics, fer la compra com i quan vullgam i, per damunt de totes, poder vore a la cara, abraçar i besar a qui més ens estimem. Perquè no ens enganyem, la tecnología no pot substituir a la calor humana.

I és ara, quan estem gastant més que mai els pijames i xandalls, quan més oportunitats ens brinda la reclusió de fixar-nos en el millor i també en el pitjor de cada una de les persones amb les quals convivim, així com també més ganes ens fa tindre de fer tot allò que ens està prohibit, reprenent així aquelles mentalitats adolescents rebels que alguns encara tenen perquè pertoca a la seua edat, i que uns altres creien haver perdut molts anys enrere.

I és ara, quan les empreses treballen a estall, no per produir sinó per omplir els papers dels ERTO, quan mitja part de la societat es pregunta si els tornaran els diners per haver pagat prèviament unes classes, activitats o espectacles que no han pogut fer ni veure, mentre l’altra mitja es pregunta com podràn fer front a les despeses que no s’han aturat, quan sí s’ha paralitzat la venda per força major.

I és ara, quan més et ve al cap la irracionalitat humana, més en concret, la dels qui ens governen, els mateixos que ens venen que ho estan donant tot per mitigar una pandèmia de les que fan Història, però a la vegada sembla que no els importa gens aturar també la taxa de mortalitat i d’addiccions a causa de la nicotina. Bé, de fet, més que aturar, el que estan fent es promoure-la.

I és ara, quan més es desdibuixa la línia entre solidaritat i confiança. El respectar el confinament, els aplaudiments i homenatges des dels balcons, les donacions altruistes de material i aliments, la cultura gratuïta online… però, ai amics! en topetar-se a qualsevol al carrer, a la tenda o a l’entrada de casa… de seguida ja els mirem malament i sense poder evitar-ho pensem: “Segur que m’està contagiant, el molt desgraciat!”. I si veiem a algú des de la finestra que va pel carrer sense gos ni bossa de compra, el pensament torna a malpensar: “Però què fa eixe terrorista bacteriològic infectant els carrers! Mereix que el tanquen a la presó!” Penseu en aquest nou oxímoron: “desconfiança solidària”.

I és ara, quan, d’entre els milions de mems que ens socarren els mòbils, t’arriben més al cor els que mostren frases com aquella que et recorda que “mentre la humanitat es tanca, la naturalesa recupera el seu espai”.
I jo em pregunte, punt d’inflexió i reflexió? serà ara quan comencen a canviar actituds, comportaments, polítiques i pensaments respecte a tantes coses sobre les que fins ara no havíem dedicat ni un minut a pensar?

Hagan sus apuestas my friends...