Els estudis indiquen, entre algunes de les característiques, que som els marcats per la era tecnològica, natius digitals que creixem envoltats de pantalles i tecnologia que evoluciona per moments. Moments que, paral·lelament, es mesuren en instastories o “no han passat”. Hem construït una realitat social que de social no té res més que el nom i tenint a l'abast un gran univers ens limitem a tapar-nos ulls i orelles per a tindre un fals control, que parega que sabem el que fem. Atenem a una xicoteta part que fem nostra i perdem la capacitat de ser crítics amb el que ens envolta, amb el que som, renunciant a ser allò que volíem ser perquè ni tan sols ho recordem, en el cas d'haver-s'ho plantejat en algun moment.

 
Una generació d'emprenedors, és una manera de dir-ho... perquè d'emprenedors hi ha algun, però d'arriscats pocs. Més que emprenedors, som la generació que va veure com la crisi econòmica marcava l'inici de les nostres vides. Hem crescut escoltant, majoritàriament de mestres i professors, la pèssima situació en la que es trobava el mercat i que ens seria quasi impossible trobar un treball. Que per més que ens esforçàrem no seríem mai ningú mentre al si de les nostres famílies ho som tot i més. Els que, de tant escoltar-ho i vore-ho, ens hem resignat a no aspirar a grans projectes, a saber que amb un sol treball no podrem eixir endavant i que a tot allò que ens trobem pel camí hem de donar gràcies perquè la majoria encara està pitjor.

Ens deien que no hi havia feina, que havíem de ser els més preparats per a entrar en la competició, no per a guanyar-la.

Fa anys que sabem que estarem pitjor que els nostres pares i canviarem el sentit d'eixos escalons. 

Ara sí s'ha construït la generació més preparada, on la ‘titulitis’ no suposa cap distinció. La bonica excusa de que els 30 són els nous 20 és una pròrroga autoconcedida al present i ens passen els dies per davant sense poder retindre'ls però resistint-nos a acceptar que el futur ja està ací.

Pensem en una vida ben planificada fins a arribar a la facultat i l'acabem amb ansietat i por al món real preguntant-nos el "i ara què?" sense obtenir resposta.

Solem estar tan bé a casa dels pares que ni podem ni volem deixar eixe cau tou.

I per als que havien vist un poc de llum, d'aquella crisi empalmem amb altra crisi. La generació que rep la crisi amb prou apatia i que no fa cap drama perquè ha estat ensenyada per a fer d’ella una realitat inevitable.

Una generació, la dels xiquets de la crisi, amb moltes coses bones, no ho dubte. I bé és cert que cada individualitat és diferent i moltes persones no es veuran reflexades amb estes paraules, m'alegre per elles. Tal volta aquestes reflexions siguen un xicotet indici de la mateixa capacitat crítica que reclame. Potser aquesta pandèmia amb tints apocalíptics haja desbordat la meua vena catastròfica. Hauré d’escriure altre article antitètic per a compensar. Però mentre... resem perquè els nostres pares estiguen millor que nosaltres o la situació serà insalvable i els advertim de que seguirem al cau una bona temporada. Sense saber com, el que anomenàvem futur ha arribat, "i ara què?"