S’obri el teló i es veu a gent major sentada a la fresca xarrant al Raval. Com es diu la pel·lícula?: Escuadrón suicida.

Tanmateix es veu a un grup d’adolescents sentats al banc d’un parc, cadascú pendent del seu propi mòbil, per supost. Nom de la pe·li?: Rebeldes sin causa.

I ara a varis adults corrent junts o anant en bici, i a parelles/trios caminant braç a braç. No conviuen entre ells però ai! hi ha tan que contar-se i el telèfon és tan fred… Pel·lícula?: Desafio total.

S’obri de nou i es veu a diferents pares que conversen mentre els respectius fills i filles juguen entre ells, que també, pobra crialla, sempre tancada... Com es diu la pel·lícula? Con ocho basta? No, calla, que això era una sèrie. Però espera, que no eren huit sinó deu, però eixos eren els que podien juntar-se a la terrassa del bar, no? Ai, no! era que es podien juntar i prou, on fora. Però les terrasses tenien que ficar una taula a cada punta, no? Aleshores, si en som deu a la mateixa taula, l’altra te que estar a un quilòmetre de distància o com era la cosa? que cal contar amb percentatges, no o com? (Tal qual Noche en la ópera, vamos!) No, calla, que s’ha aturat tot, que ara ja no, que ens han castigat, que ens podem tallar el pèl al 0 però d’ahí no passem de moment, és a dir, que el brikidans, el crusaito, el maikeljackson i el robocop hauràn d’esperar.

Ja he perdut el fil… Per on anava? Ah sí! La qüestió és que es torna a obrir el teló i apareixen els mandataris al circ romà este que s’han montat al més pur estil Gladiator, ens otorguen el “pollice verso” i… ¡equelicuá!: Crimen y castigo. Bé, o Delitos y faltas, si ho preferiu.
I una vegada més veiem que no s’aclareixen, que sols fan que ficar la pota, que juguen amb els números com si d’un casino es tractara, que es plenen la boca promocionant ajudes però amagant les mil excuses que impedeixen que estes arriben o que ho facen a mitges, que instauren mesures absurdes i contradictòries… En resum, que actuen com si els faltara un bulliment. Quina els triem?: Secretos y mentiras? Los increíbles? Granujas de medio pelo? Todos dicen I love you?, Malditos bastardos?, Jaula de grillos?, Misión imposible?, El viaje a ninguna parte? La escopeta nacional?

Per descomptat que, una vegada més, paguen justos per pecadors (joves, vells, progenitors, esportistes, i polítics), però el que queda clar és que, en qüestió d’obrir el teló, cal que siga com quan es feia manualment, amb calma, sense presses, assaborint, que és com s’acaben fent les millors coses de la vida, per tal que, amb eixa prudència i serenitat pugam respirar a fons i agarrar el suficient aire per a poder afrontar amb gana tot el que se’ns ve damunt, que no és poc.

Perquè mentrestant, i fins que el teló no s’obriga de bat a bat, continua la incertesa, la por, la desconfiança, l’ansietat, les pèrdues econòmiques i humanes… i cadascú de nosaltres, en veure els rètols finals d’este film que clarament es titula Contagio i del qual som els vertaders protagonistes, tindem en la ment un pensament: Psicosis?, ¿Qué he hecho yo para merecer esto!?, Qué bello es vivir?, Orgullo y prejuicio?, Sálvese quien pueda, 2021: Odisea en el espacio?, Volver a empezar?, Lo que de verdad importa?… sols cal triar la que de veres volem viure.