La bactèria del Vibrio cholerae, originària del continent asiàtic, arrasà Europa en 1834, 1855, 1860, 1865, 1885 y 1890. Ara bé, de tots aquests brots, fou el de l'any 1885 el que amb major virulència afecta la societat.

L'epidèmia provinent del continent asiàtic entrà a Espanya per la costa Mediterrània, concretament per la ciutat de Barcelona, i ràpidament s'estengué per la península. Segons la historiadora de la Ciència Mª Josep Bàgena, entra al País Valencià per Xàtiva en tren “possiblement a través de jornalers que havien estat treballant a la verema en territori gal”.

Poc a poc, l'epidèmia estengué com una taca d'oli arreu del país. A València el primer cas es documenta el 12 d'abril en la Plaça de Pellicers, i d'aquí cap a Gandia, Beniopa i pobles del voltant. Serà en els mesos d'estiu de 1885 quan el còlera s'instal·la a les comarques castellonenques, els primers pobles afectats seran Navajas, Sogorb, Soneja, Vilavella, Nules, Borriana i Vila-real. La comarca de la Plana fou una de les més afectades.

La nova malaltia en tant sols vint-i-quatre hores podia provocar la mort com a conseqüència d'una forta diarrea que desembocava a la deshidratació.

Va ser un metge tortosí, Jaume Ferran, el primer en començar a investigar sobre els efectes del còlera i en trobar un medicament o vacuna apropiada per a erradicar el contagi massiu entre la població i evitar així l'elevat nombre de víctimes. Al seu laboratori de Tortosa, descobrí un antídot, conegut popularment com la “vacuna Ferran” o “remei Ferran”.

Les primeres inoculacions de la vacuna començaren a fer-se a València, un dels territoris més afectas. No obstant això, diversos dictàmens, alguns d'ells del prestigiós metge Ramón i Cajal, feu que el govern prohibira la inoculació del “remei Ferran”. Diverses veus s'alçaren en contra d'aquesta mesura, alguns col·legues de professió rebutjaren defensaren la vacuna descoberta per Ferran: “La injustificada orden expedida por el Ministerio de la Gobernación prohibiendo a los médicos la práctica de la inoculación Ferran es un atentado al decoro profesional (...) los médicos que suscriben protestan enérgicamente contra el atropello del que son víctimas (...)”.

Mentre tant, els tractament casolans anaven apareixen en els diversos mitjans de comunicació, així en alguns diaris podem llegir: “La intensa sed que siente el atacado debe calmarse dándole sin interrupción, un cortadillo de agua fresca con unas gotas de zumo de granada. Si después se produce la reacción, desaparecen las cámaras y los vómitos y aparece un sudor copioso. Debe dársele al enfermo una taza de caldo con una cuchara de vino y seguir con el tratamiento y la alimentación”. Segons Bàgena “els metges no podien fer més que donar substàncies antidiarreiques, principalment opiacis”.

El còlera no afecta tots per igual. Foren les classes més desfavorides (jornalers, obrers, dones, etc.), les més perjudicades al tenir unes condicions higièniques i mèdiques més desfavorables, mentre que les classes benestant capejaren el temporal: “Entre las distinguidas familias que hoy se encuentran en Morella se hayan las del General Arrando; del brigadier Alemany; de las señoras condesa viuda de Creixell; viuda de Font de Mora y viuda de Vivanco; de los señores condes de Villamar, condes de Creixell y Marques de Fuente del Sol; de los señores Nas, Bas, Pedrer y otras varias. A este gran aumento de población en Morella contribuye el buen estado de salud que allí se disfruta (...)”, podem llegir al Clamor de Castellón.

Repercussió local

A Onda i als pobles del voltant, s'estengueren les quarantenes i els cordells sanitaris. Les autoritats locals s'esforçaven en fer tot el que podien per evitar els contagis massius.

Les fumigacions i desinfeccions, amb productes antisèptics, de la sèquia major, que travessava el poble, es repetien contínuament tot i sabent que eren inútils. Mesures totes impopulars, ja que generaven més malestar que efectes reals per combatre el còlera. Els dies 10, 11, 12 de juliol es feren repetides rogatives al patró: “(...) se han hecho rogativas implorando la clemencia del Santísimo Salvador, habiendo asistido muchísimos fieles con velas encendidas y particularmente el último de estos días que concurrieron más de 2.000, además de los que no llevaban luces (...)”.

Este fenomen estudiat per diversos historiadors, apunten 6.351 morts a la província de Castelló d'un total de 301.198 habitants que tenia aleshores.

La lluita contra el còlera no parà fins trobar un remei adequat contra aquesta malaltia, lluny encara de la difusió dels antibiòtics i els degotegadors per evitar la deshidratació, que no apareixeran fins després de la II Guerra Mundial. Però la pregunta que alguns historiadors es fan és, si aquest nombre tant elevat de morts haguera sigut menor d'autoritzar-se la vacunació massiva amb el mètode Ferran.