Però escorcollar pels documents que puguen fer referència a la festivitat del Salvador a Onda constata la dificultat que hi ha per a trobar informació al respecte, dins els diferents llibres que recullen la història de la vila.

La destrucció de la documentació municipal al llarg dels segles i en especial a l’etapa de la Guerra Civil, no deixa gaire informació que puguem aprofitar.

Així i tot, trobem que la notícia més antiga que es conserva sobre la imatge del principal patró de la localitat data de principis del segle XV, i evidencia que aleshores ja hi havia devoció pel Santíssim Salvador, motiu pel qual se li va dedicar una capella que, tal i com descriu Sarthou Carreres a la seua obra Geografia general del reino de Valencia, va ser edificada al poc temps que Onda fóra reconquistada per Jaume I. Capella que va ser eixamplada en 1724 amb un hostal.

A finals del segle XVIII es va col·locar l’altar major de marbre procedent d’una cantera del mateix Montí i, un segle després, es ficava el paviment de taulellets fabricats i regalats pel director de la fàbrica local La Valenciana, Manuel Garcés, i que estaven pintats amb l’escut d’armes de la població. Poc a poc, al llarg dels anys, s’ha anat embellint el paratge del Salvador amb la font, l’aljub, els bancs, la placeta i, més recentment la zona d’esparciment amb els paellers.

D’altra banda, l’historiador Mundina, al seu llibre Reseña histórica de la milagrosa imagen del Salvador de Onda, conta que la imatge original va ser pintada per l’afamat Juan de Juanes en 1555, i posteriorment cremada durant la Guerra Civil, sent substituïda després per l’escultura de Nicodemus.

Aquesta és la imatge que encara es conserva i de la qual la tradició conta que el Santíssim oferís als devots un dolç i miraculós somriure. I no es sap si la imatge és miraculosa o no, però molta gent sí que ho creu, prova d’açò és la gran quantitat de reliquies i regals que els devots oferixen al Salvador, i que s’exposen a una vitrina que hi ha dins la capella.

La recerca d’informació es fa arribar també a un altre document rescatat poc després de l’any 39 d’entre els papers d’un particular. En ells es remitis a 1772 per fer vore la bula que el Papa Clement XIV va concedir als fidels otorgant indulgències en dies assenyalats per la seua devoció i fe demostrada davant la imatge del Santíssim.

Possiblement, d’aquest fet es podria deduir l’oritge dels versos de l’himne del Salvador que diuen: “hoy es día de alegría y de gozo singular pues el Papa desde Roma nuestra fe quiere alentar”.

Devoció compartida

Així doncs, cap a finals del segle XVIII es van reunir membres del clericat amb representants del poder municipal i alguns components de la cofradia del Salvador, per a elegir els dies en els quals es podien guanyar indulgències el qui acudiren a l’ermitori. I d’esta manera es va acordar que els quatre dies solemnes serien el 6 d’agost, festivitat de la Transfiguració del Salvador; el primer divendres d’abril o dia dels Devots de Fanzara; el segon diumenge de setembre; i el dia que fóra la festa pròpia de la Cofradia del Salvador, hui desapareguda.

La gent que acudia a l’ermita del Salvador en aquestes quatre dates rebia la cobejada bul·la papal. Però continuant amb la tradició, també cal dir que la devoció per la imatge del Salvador d’Onda és fidelment compartida pel poble de Fanzara.

D’aquesta manera, el primer divendres d’abril, Dia dels devots de Fanzara, continia sent tradició que es reunisquen els alcaldes de les dues localitats, al punt on es junten els dos termes, i el d’Onda dóna simbólicament al de Fanzara les claus de l’ermitori, demostrant així un respecte pel que és un dret per prescripció.

En aquest sentit cal esmentar que sempre hi ha hagut una mica de recel entre els dos pobles veïns, des d’aquell famós dia en que van decidir que la mirada de la imatge, cap a Fanzara o cap a Onda, decidiria qui dels dos tindria la potestat de l’ermita. A l’endemà, la imatge mirava cap al poble tauleller, i hui els veïns de Fanzara encara sostenen que algú d’Onda va pujar durant la nit per a girar-la.

Però siga com siga, realmente la festa grossa sempre ha sigut la d’agost.

Fa anys, i davant l’afluència de visitants que arribaven de molts pobles de la comarca per celebrar el Salvador, es va convertir en costum pujar la vespra per apropiar-se de l’arbre més bó, i també algú aprofitava per a fer negoci, com era la venda d’aigua cebà.

També era típic veure qui pujava el meló d’Alger més gran, que es menjava a l’endemà, després del preciat arròs amb ànec. L’arribada de visitants es convertia així en un xarrar entre onders i forasters que sempre s’acompanyava d’algú tocant l’acordió o la guitarra.

El fet és que, eixint de la tradició més religiosa i endinsant-se en la més popular, el dia del Salvador es va convertir per als onders en la celebració festera intermèdia entre mig de Pasqüa i Fira, és a dir, l’excusa perfecta per a reunir-se a les casetes i fer festa després d’un bon sopar en quadrilla.