ENTREVISTA PUBLICADA EN ARRELS EL 14 DE MAYO DE 2008

¿La seua valoració després d’aquesta actuació és…?

Totalment positiva. Sempre és un plaer actuar al teu poble, més encara si ho fas amb l’orgull d’haver-la portat a terme junt amb el teu fill, i amb el gust de parlar del gran Serrat.

El passat dissabte van anar a veure’ls unes 150 persones. Creu que podrien haver sigut més d’haver-se tractat d’un altre cantant, l’homenatjat a la seua actuació?

És obvi que el fet d’interpretar a un cantautor progresista condiciona el context i l’auditori, i això suposa una gran responsabilitat, però jo crec que l’objectiu es complis, siga qui siga qui vinga a escoltar-nos. El més important és que tot va anar bé, com es preveia, i per això aprofite per donar les gràcies també a Manolo Torner, qui va ser l’encarregat del so, i es va escoltar d’allò més bé tot.

“Hui la música folc reivindicativa ha caigut en picat”

Ha sigut la primera vegada a Onda, però la presentació oficial d’aquest event va ser a Suera l’estiu passat. ¿Per algún motiu en especial?

Sí, perquè alli ens van deixar un lloc per assajar i va ser la nostra manera de donar les gràcies, una cosa així com “pagar amb carn”, però l’actuació va ser la mateixa: sis cançons interpretades pel meu fill al piano i jo m’encarregue de cantar-les, però no sols això, sinó que entre peça i peça, anem parlant i reflexionant al voltant de totes les facetes d’aquest autor, com a literat, com a polític, com a persona... i també anem visionant un “power-point”. És una mena d’actuació didàctica-musical.

¿Per què Serrat? ¿Per què eixos sis temes en concret i no altres?

En primer lloc perquè és un dels meus cantants preferits i del qui millor se’ns acobla al meu fill i a mi, tant pels tons de veu com també per les partitures. Als dos ens agraden els autors de la nova cançó i pensem que Serrat és un dels més importants dins d’aquest corrent.

Doncs, sembla estrany que hi haja els mateixos gustos musicals entre dos persones de generacions tan distintes, no?, o ha sigut perquè li’ls ha inculcat vosté a casa?

Sembla estrany però així és. Al meu fill li agraden molts altres grups i cantants, però aquest estil també i això és estrany en un xic de 13 anys. Jo crec que és, entre altres coses, perquè ell també viu el sentiment de recolzament a la nostra llengua que li hem intentat fer entendre a casa. A la meua època de joventut era més normal. Eren altres temps, en tots els sentits. Hui la música folc reivindicativa ha caigut en picat. Es nota inclús al grup de Els Ravalers, on abans ens demanaven cançons de Llach, de Serrat, d’Al Tall, i ara la gent vol escoltar bolers i havaneres, sobre tot. Pense que ha sigut perquè els contextos socials i polítics també han canviat, lògicament.

I a nivell musical? Pel que fa a l’aspecte genereracional, pregunte.

Doncs imagina’t. El context musical en el que jo em vaig moure a partir dels deu anys es limitava al religiós, a cantar al cor de l’esglèsia, i tocar la guitarra d’oïda. Bonic però limitat. Jo, com tants altres, hem hagut de ser autodidactes, en est sentit. Hui en dia el meu fill, amb sols 13 anys, ja porta set estudiant música i fa segon del nivell mitjà al conservatori. Ell té uns coneiximents de música que eren pràcticament imposibles tindre a la seua edat però 35 o 40 anys enrere.