Immarcescible. Segons el Diccionari: 1. adj. Que no es pot marcir.

A hores d'ara no trobe un altre adjectiu que defineixi millor la situació de la cultura i els seus protagonistes, els artistes, en aquest món que ens ha tocat viure, en aquest maleït any.

Si dotar la vida d'un sentit és el que diferència existència i vida, moment o història, transcendència o oblit, la cultura és necessària. És, en resum, una ajuda a la recerca de la resposta a què pintem en aquest enrenou anomenat món.

Durant la quarantena que ens va tocar viure, la cultura, en totes les seves expressions, ens va fer companyia, ens va animar i ens va recordar que al món hi ha coses per les quals val la pena seguir creient. Hem vist la lluita immarcescible dels i les artistes, dones i homes sensibles per fer viure en les seves obres les passions més inefables que l'ànima humana suporta i no té valentia per vociferar. Perenne, perquè aquesta lluita és contínua i no s'acaba. Remembrant, esperem.

Aquests mesos molts hem sentit un buit a l'estómac, aquest forat que ens consumeix, que ens va empassant poc a poc i s'expandeix al pit. Això, que tots hem somatitzat tancats a casa, necessita ser omplert, tot i que, com a éssers masoquistes que som, ens agrade delectar-nos en aquest sentiment, rebolcar-nos en la misèria. Jo també. De fet he estat rellegint alguns escrits d'Arthur Schopenhauer, pensador misantrop i pessimista injuriat per les seues amargues invectives, on, per descomptat, no hi ha càndides reflexions amb què acompanyar plàcidament el pas dels dies, ni frases boniques en dolços dibuixos de lletres amb colors de nadó (d'aquestes que han proliferat en les xarxes socials).

A mi també m'agrada rebolcar-me en la misèria. I és que l'amarga visió de la vida i el sever diagnòstic sobre l'època que li va tocar viure al bo d'Artur és molt actual. Però quan escoltava una cançó, m'abobaba mirant una pintura i plorava (sóc de llàgrima fàcil) veient una pel·lícula, m'adonava que, gràcies a la cultura (entre altres coses), tenim la convicció que hem de començar a viure de nou cada dia. A la fi resulta tot un art romandre amb vida.

Schopenhauer va molt bé si no has superat els teus traumes infantils, penses assíduament en tirar-te per un pont o assumir el desgraciat l'absurd de l'existència. La meua recomanació (ni tan sols els ansiolítics de la postmodernitat poden amb això) és que considereu la cultura com la solució al diagnòstic d'una malaltia que és la vida. I en conseqüència consumiu dosis de cultura com una cura pal·liativa. La cultura és com una quimioteràpia existencial que ens dota del vigor suficient per seguir endavant, immarcescibles.

Joan Feliu Franch es Doctor en Història de l’Art